Lliris Picó

Lliris Picó Carbonell

naix a Ibi (L'Alacantí) l'any 1972. Els seus primers records infantils estan marcats pels anys passats per terres de Castella a causa del trasllat de la família a diferents pobles d'Àvila per qüestions laborals del pare. La infància passada a Castella deixa una petjada palpable en algunes de les obres de l'autora, sobretot en Les ales de la memòria (Marfil, 2003).

Des de Castella, l'autora es transllada al Comtat; s'instal·la a Muro d'Alcoi amb la seua família i cursa BUP a l'institut de Cocentaina. Aquests anys d'adolescència, viscuts en ple apogeu de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, determinen la vocació lingüística de l'escriptora, qui, acabat COU a l'institut d'Ibi, on la família retorna definitivament l'any 1989, cursa estudis de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant.

L'interés per la llengua i la literatura es reflecteixen palesament també en algunes de les seues obres com, per exemple, en Helena: un record sempre és mentida. (Columna 2001).

L'octubre del 2005 es llicencia amb grau en llengua i literatura catalanes, amb la memòria de llicenciatura: "Aproximació a l'obra poètica de Gaspar Jaén i Urban", dirigida pel també escriptor Joaquim Espinós, amb qui l'autora manté una estreta amistat. Uns mesos després, comença a treballar a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans fent tasques de gestió, administració i dinamització lingüística, i al Centre de Programació de Canal 9 d'Alacant com a professora de valencià.

És difícil deslligar l'obra literària de Lliris Picó de la seua trajectòria vital. La mateixa autora afirma que els seus interessos i motius literaris es troben en el món que l'envolta, en les persones, els fets i els records que l'han fet ser com i qui és. L'univers narratiu de la primera novel·la i d'alguns dels seus contes gira al voltant de les relacions de l'escriptora amb les dones de la seua família i del seu poble. Els anys d'estudiant a Alacant, allotjada en un pis tocant al sanatori psiquiàtric de Santa Faç, tindran com a fruit la primera novel·la publicada per l'autora : Helena: un record sempre és mentida. D'un fracàs matrimonial neix L'olor dels crisantems, amb la qual rep el Premi de Narrativa Antoni Bru d'Elx, l'any 2004; i un viatge al Marroc dóna peu a Claus de serp, l'última obra publicada per l'autora, amb la qual queda finalista en el V Certamen de Narrativa en valencià Ciutat de Sagunt 2003.

A més a més, totes les novel·les de Lliris Picó tenen un denominador comú: en totes elles trobem personatges que pateixen petites o grans penes quotidianes: una adolescent espantada, un esquizofrènic, una dona frustrada, un immigrant musulmà desorientat en terra estranya… I és que, com la mateixa autora ha dit en més d'una ocasió, una frase escrita per Rilke en Cartes a un jove poeta determinà la direcció de la seua ploma: "Estimat amic, convé que escrigues sobre les coses que coneixes.". Ella –diu- intenta escriure sobre les coses que coneix i sobre les que vol conéixer una mica millor, perquè escriure és sempre una forma d'entendre un poc més la gent que ens envolta, les coses que ens passen. Posar paraules a sensacions i sentiments que hem tingut tots en un moment determinat la fa sentir-se integrada en aquest món, que de vegades té tan poc sentit…

Una de les grans aficions de Lliris Picó és viatjar. Ha visitat diverses ciutats d'Europa com ara Roma, Florència, Venècia, París, Amsterdam, Berlín, Copenague, Oslo, Praga, Londres, Dublin, etc. Ha viatjat també a diversos indrets del Marroc i de Turquia i ha fet estades a Colòmbia i a Bolívia, on van nàixer dos dels seus tres fills. Aquest tres, Joan, Carles i Eulàlia, són altra de les passions de l'escriptora, que ha tractat, en totes les seues obres, el tema de la maternitat, analitzada des del punt de vista de l'adopció i de la materintat biològica, que són les dues formes en què ella mateixa l'ha viscuda.

LLIBRES

L'Olor dels Crisantems

“Em dic Camil·la i la meua història és senzilla. Vaig néixer potser el dia que vaig deixar de beure... O potser el dia que ho vaig deixar tot”. Així és com Camil·la, una xicota de casa bona que sempre ho ha tingut tot, passats els 40 anys, fa balanç del que ha estat la seua vida, el seu matrimoni, la maternitat, i intenta esbrinar quins foren els motius que l'empentaren a negar d'alcohol una existència plena de mancances i frustracions.
Camil·la és una dona perduda. Es va perdre en el moment en què es va deixar arrossegar pels interessos de dos hòmens, el seu pare i el seu futur marit. Aquesta dona de casa bona —la mare «senyora de» i el pare metge— havia d'estudiar una mica per fer alguna cosa, per això es va fer mestreta, havia d'aprendre a fer ganxet i altres destreses, allò sí que era important… El quadre és ben conegut.

"L'olor dels crisantems parla de la frustració d'una dona que no sap què fer de la seua vida; sap exactament el que no li agrada de la seua quotidianitat, però no troba la força d'encarar-s'hi, per això va destrossant-se el cos a poquet a poquet, amb l'alcohol. La protagonista té una posició social i diners, té un marit, metge, que no la coneix en absolut ni es preocupa el més mínim pel que puga pensar, té un fill criat per una dida, té un pare egoista i una mare transparent, i té una amiga superficial. Camil·la no té res.
Només li queden les novel·les per a oblidar el món miserable i artificial que l'envolta, i l'alcohol, cada vegada més present, més necessari. Li agraden les històries i les busca en una llibreria de la ciutat que pertany a Abel, un home que forma part del seu paisatge. Ell és diferent, sensible, atent, respectuós, gris, difuminat, potser massa absorbit per l'escenari, com una figura de paper que s'apega en un mur, però d'açò, la Camil·la, s'adona més tard. I les flors… ens acosten als sublims perfums rodoredians. Els crisantems que ella, Camil·la, compra regularment i posa en un gerro perquè tenen una olor especial quan són frescs i llisos, però també quan s'estan marcint a dintre del gerro, com la seua vida, com el seu esperit. Aquesta novel·la m'ha sorprès favorablement. Sorprès perquè no havia llegit res, fins ara, de l'autora, Lliris Picó, i he descobert una ploma madura, ferma, que mestreja la llengua. L'autora crea un personatge femení amb tota la seua extensió i nosaltres, lectors, entrem en l'univers d'aquesta dona que lluita per donar un sentit al desastre de la vida que té, i la compadim, la detestem o l'acaronem amb el pensament. Camil·la és com una nina de porcellana en una cova de gegants. La fragilitat d'una dona sensible que, tot i posseir-ho tot a nivell material i social, no ho pot valorar perquè justament en coneix l'altra cara, la que no es veu, la que està plena de misèries, de desamors, de carències, perquè tot es basa en la superficialitat, i si això falla no hi ha res, només esquenes girades. L'única possibilitat de desempallegar-se de la mediocritat és tornar a començar."
(Maria Sirera. Lletres Valencianes, tardor 2004)

Edicions 3i4


Si estàs interessat en aquesta proposta, contacta en 26Lletres