El Pensament Nacionalista Valencià
Josep Solves i Almela
Ningú no sap ben bé què és el País Valencià. ¿Nació, regió, part d’un altre país, zona d’imprecisa natura. ¿Encara una altra cosa? Els valencians tampoc no ho sabem.
Paradoxa: podríem dir que precisament perquè col·lectivament no se sap, cada grup, facció, sector, tribu, colla, sap prou a què pertany, què és o qui és. És a dir: per a compensar la cosa (l’angúnia identitària), alguns ho saben. No pocs, amb fermesa de conversos: des dels blaveros als pancatalanistes, passant per tota l’extensa gamma de possibilitats. Estan ben segurs del que són. A voltes, massa. Així, abunden els homes i les dones de molta fe: el que passa és que n’hi ha moltes, de fes. Massa potser per a que mai arribem junts a bon port. Massa també per a un poble de descreguts i hedonistes com diuen que és el nostre.
El llibre és una fita en la creixent literatura sobre les arrels i el desenvolupament del valencianisme polític. Reflecteix plenament la fragmentació a què em refereixo. En ell l’autor ens duu fins als debats identitaris de les darreries del segle XX, és a dir, cobreix un període crucial de les ideologies, les mentalitats i els discursos damunt els quals es ventila avui, l’esdevenidor d’allò que alguns, des de Joan Fuster, hem après a anomenar País Valencià. Es ventila el futur, vull dir, el de la identitat continuada del país com a tal. Ningú no temi per la vida de la seua població, doncs bé podria ser que ens anéssim dissolent en una anodina i pròspera regió socioeconòmica (el corredor mediterráneo) sense que això provoqués massa angúnia popular.
Tinc molts dubtes sobre això de la identitat. El meu ofici sociològic me’ls inspira, precisament pel molt que la meua disciplina avui n’abusa, com si la identitat fos una cosa fàcilment discernible. Les identitats són sovint ambigües o ambivalents, amb fronteres difuses i borroses. Fins i tot les nacionals. La divisió nítida entre el sagrat i el profà no és fàcil d’establir. Sabem que la identitat pertany al terreny del sagrat: hom és catòlic, musulmà, ateu o hindú, però també socialista, liberal, nacionalista. Amb diverses intensitats. Tret, però, dels casos més indiferents, la identitat pertany al terreny dels fonaments que no es deixen discutir amb anàlisi racional. Això no vol dir, ni molt menys, que no hi hagi una seriosa racionalitat en creure, per exemple, en els drets de la pròpia comunitat nacional, o en el drets cívics, o en els humans. Hi ha una racionalitat del carisma, en molts casos.
En Josep Solves és un destacat especialista en l’estudi dels mitjans de comunicació massiva, que els ha analitzat i relacionat amb la ideologia nacionalista. Ha creuat dues variables —nacionalisme i nous mitjans de comunicació— per a treure’n les conseqüències, des d’un punt de vista científic i acadèmic. (Extracte del pròleg de Salvador Giner).
200 pàgs.
València 2003
Editorial Denes
|
Referència: POL0048 |
16,50 EUR 4% IVA incl. més despeses Envío |
||
|
Col·locar en la llista de la compra. |
