Valencianistes en la Postguerra

Estratègies de Supervivència i de Reproducció Cultural (1939-1951)
Faust Ripoll Domènech

L’esclat del valencianisme cultural durant l’últim terç del segle XX no s’explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l’anihilament quasi absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones; però, malgrat l’ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S’hi estudia com el règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d’estratègia als anys quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s’hi expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. D’altra banda, Faust Ripoll s’endinsa en les causes del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de Miquel Adlert i Xavier Casp.

Editat en el 2010
318 pàgines
ISBN: 978-84-92542-31-4
Editorial Afers

Faust Ripoll Domènech

Des de fa poc més de vint anys, han estat moltes les veus que han reivindicat l’estudi del valencianisme de postguerra. Si fins ara hem pogut descobrir diversos episodis de la cara amarga de la repressió patida pel valencianisme durant la dictadura, el recent estudi deFaust Ripoll, Valencianistes de postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1936-1951) [Editorial Afers, 2010] ens permet posar l’accent a recontruir el treball d’aquells grups de valencianistes que, en la foscor del franquisme, trataren d’il·luminar culturalment i intel·lectualment la migrada societat valenciana. Al llarg d’aquest estudi, circuscrit a la ciutat de València en el període de 1939 a 1951, se’ns descobreixen algunes de les claus interpretatives més importants per comprendre no sols el valencianisme dels anys quarant sinó per a entendre’n l’evolució de les dàcades subsegüents.

Es tracta d’una dècada de reorganització en què els valencianistes d’abans de guerra malden per recompondre un valencianisme que aglutina un ventall de sensibilitats ben ampli i divers. Dins d’aquest ampli espectre, Ripoll sintetitza aquestes sensibilitats en dos grans blocs: l’un de l’oficialismede Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, representat per noms com ara Nicolau Primitiu o Teodor Llorente Falcó; i l’altre, els dels vells valencianistes, aquells que havien tingut un protagonisme destacat abans de guerra, com ara Francesc Soriano, Xavier Casp, Francesc Almela i Vives, Carles Salvador o Enric Soler i Godes. Sobre la base d’aquesta primera classificació i les diferents adscripcions d’aquell grup de vells valencianistes, Ripoll assaja altres subdivisions, sobretot arran de l’allunyament de Carles Salvador del grup d’intel·lectuals liderat per Casp i Adlert i la seua vinculació progressiva a Lo Rat Penat.

Com a element central per a entendre aquesta i altres polèmiques, aquest estudi s’endinsa en l’estudi del Grup Torre, les seues pretensions i la tertúlia que va crear en un intent d’aglutinar tant els valencianistes d’abans de guerra, com ara Maximilià Thous, Sanchis Guarner o Enric Valor, i també la nova generació de joves valencianistes, com ara Joan Fuster.
Però, a banda de la tertúlia, l’interés per la història del grup Torre que relata Ripoll esdevé també especialment rellevant perquè porta aparellat el desvetlament d’una altra història paral·lela: la de l’editorial Torre, sens dubte el segell editorial en valencià més important de la immediata postguerra. A partir dels contactes que generà l’activitat d’aquesta editorial amb escriptors i editors de Catalunya i les Illes, l’estudi de Ripoll es converteix també en un document de primera mà per a conéixer les relacions entre valencians, catalans i mallorquins durant la dècada dels quaranta.

Més enllà dels prejudicis i reduccionisme a instància de part, permet reconstruir un dels períodes més poc coneguts del valencianisme durant el primer franquisme. Amb la publicació d’aquest llibre, l’Valencianistes de postguerraeditorial Afers posa a disposició dels especialistes un assaig essencial per a lconeixement d’un període de la nostra història en què el valencianisme tracta de reinventar-se a si mateix a través d’“estratègies de supervivència i de reproducció cultural”.

Santi Vallés Casanoves
Saó, 354 (novembre 2010), p. 40