L' Últim Patriarca

Najat El Hachmi

Una novel·la contundent que mostra el xoc cultural entre dues generacions.
L’últim patriarca és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips.
Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses.
Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació.
La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l’han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.
A partir d’un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l’escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d’un brutal dramatisme, tot amanit amb un sentit de l’ humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel·la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana.

Najat El Hachmi (Nador, 2 de juliol de 1979) és una escriptora catalana i mitjancera cultural d'origen amazic, estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amazic a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Actualment resideix a Granollers, on treballa de tècnica a l'ajuntament. És la darrera guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la amb la novel·la L'últim patriarca.[1]
Va néixer a la ciutat amaziga de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar. En aquesta ciutat va estudiar fins que va es matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic.[2]
El 2005 va participar en un acte de l'Institut Europeu de la Mediterrània, junt amb altres escriptors de procedència estrangera que utilitzen el català a l'hora d'escriure com Matthew Tree, Salah Jamal, Laila Karrouch o Mohamed Chaib.
Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany. El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la seva ciutat, quan tenia 8 anys. Un llibre que, en certa mesura, es va escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l'autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d'origen marroquí.
La seva darrera novel·la, L'últim patriarca, ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la. La novel·la exposa la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu.

336 páginas
ISBN: 978-84-9708-185-6
Tapa dura 15 x 23 cm
Publicació 2008
Editorial Planeta